Passejant l’altre dia per Salou, ens explica l’Antonio Salcedo que una senyora (qui?) li va preguntar: “Què és un crític d’art?”… quina pregunta… ¿com explicar-li a una persona que no freqüenta el món de l’art què es un crític d’art? És una situació ben curiosa, però li pot passar a tothom: jo em vaig trobar cara a cara amb un nen, a la piscina municipal de Prats de Lluçanès, ja fa uns anys, que em va preguntar “què és l’art?” just quan anava a capbussar-me en un dia assolellat... De fet, ara que hi penso, les dues preguntes semblen complementàries, com si el nen de la piscina fos fill de la senyora de Salou... En el món de l’art, hem d’estar preparats per a tot i en qualsevol moment.
Amb un cel blau i la sang encara bullint pels resultats de les eleccions, que van ocupar part de les nostres converses, ens trobem a l’Escola d’Art i Disseny de Tarragona. Data: 28 de setembre de 2015. Organitzat per Assumpta Rosés i ben acompanyats per l’Àlvar Calvet i el Jordi Martorell, que s’encarreguen diligentment de preparar la sala i acollir-nos, l’escena és prou coneguda: una taula, cinc ampolles d’aigua, una gravadora i un extens guió de preguntes sobre la crítica d’art que el mateix Antonio Salcedo anirà plantejant rigorosament als quatre convidats: Montse Badia, Joan M. Minguet, Francesc Parramon i jo mateix. Ja tenim el lloc, el guió i els personatges, tot preparat per un relat...
La primera en respondre és Montse Badia, crítica d’art, co-directora de l’A*DESK i comissària amb una bona trajectòria d’exposicions nacionals i internacionals. Tots tenim al cap la seva recent exposició al MACBA, La realitat invocable:
MB: Tradicionalment, el crític és un mediador, un pont entre l’obra i el públic. Ara bé, és una definició que s’ha ampliat molt amb el temps, perquè el sistema de l’art ha canviat, s’ha fet més complex. Actualment, el crític segueix funcionant com a mediador, però també pot ser un intel·lectual actiu i, llavors, la crítica pot encabir més coses: no només l’obra, sinó també el context. La crítica es pot considerar, doncs, com a pensament crític.
(L’anàlisi sembla molt clara i encertada, ja tenim una primera definició que ens serveix per començar a treballar. En Joan M. Minguet Batllori, professor a la UAB d’Història de l’art i de cinema, i ben conegut president de l’Associació Catalana de Crítics d’Art, s’arromanga la camisa i respon en aquesta mateixa direcció)
JMM: Venim de l’art com a ofici i, després, com a expressió de l’artista a l’època romàntica. D’altra banda, ser crític és, ja des del món grec, l’essència de l’Humanisme: has de tenir un esperit crític amb el món que t’envolta. La crítica és efectivament mediació, però sobretot l’elaboració d’un discurs. A partir d’una opinió, d’un raonament, construeixes un discurs. A l’ensenyament tradicional de l’art, s’ha dit que l’obra és autàrquica, com si el sentit de l’obra ens arribés tal i com l’artista el va pensar. Però sabem que això és fals: l’obra viu a través de les interpretacions i dels discursos que li han anat atorgant.
(Afirma també, breument, que tothom és crític d’art i que l’opinió és el primeríssim esglaó de la crítica. Sospito que l’Antonio Salcedo no hi està d’acord... hi tornarà més endavant. Pren llavors la paraula Francesc Parramon, professor en aquesta mateixa Escola d’Art i Disseny de Tarragona, i bon coneixedor dels artistes del territori.)
FP: Estic d’acord sobre l’evolució de l’art, s’ha fet més complex... Ara ja no ens atansem a l’art recercant l’originalitat, la vàlua estètica, etc. Per tant, sembla que la tradicional figura del crític -com aquell que jutja què es original i valuós- queda força desproveïda.
JMM: Sí, la idea de “judici” s’ha perdut... El crític d’art no ha de posar més o menys estrelletes d’una pel·lícula, com a la revista Fotogrames. La resolució judicial sobre si és bo o dolent s’ha perdut. Del que es tracta és de crear discursos. Quan Diderot o Baudelaire escrivien una crítica, o quan els crítics de cinema puntuen, no et fan saber més coses sobre la peça, sinó sobre ells mateixos. En canvi, podríem dir que la “nova crítica” –posem des de la revista October fins ara- col·loca la peça enmig d’un debat. Així és com la peça esdevé la font del discurs, i no el crític.
(Antonio Salcedo assenyala que, en aquest cas, cal un crític format que elabori un discurs i que no és llavors qualsevol persona del carrer que doni la seva opinió... Quina formació ha de tenir llavors un crític?)
JMM: Preciso el que deia abans: tothom té opinió sobre una obra, sobre una pel·lícula, i aquest és el primer esglaó de la crítica. Ara bé, no tothom sap elaborar un discurs...
MB: El crític ha d’estar format no només en art, sinó també en d’altres àmbits: sociologia, filosofia, política, economia, etc. En tots aquells camps en què els artistes estan treballant actualment. Perquè tant els artistes com els crítics s’interessen per al moment present, i el nostre present està fet de moltes disciplines. Així doncs, el crític ha de tenir al cap la referència de la Història de l’art, però no és l’única.
JMM: Fins fa poc, la crítica era formalista: que si els triangles de composició de Rafael, etc. En el llibre Psicoanàlisi i cinema, en canvi, Christian Metz deia una cosa sobre la crítica de cinema que es pot aplicar a la crítica d’art: “El crític ha de ser economista, filòsof (afegeix d’altres disciplines que ara no recordo), i si sap coses d’Història del cinema, millor”. El crític d’ara, com més coneixements té, millor. I com que no tots tenim els mateixos coneixements, enriquirem el discurs des de diferents punts de vista.
FP: Avui en dia, les pràctiques de molts artistes són efectivament pràctiques d’antropòleg, de sociòleg. Abans, els impressionistes podien ser intel·lectuals, però les seves pràctiques no estaven vinculades a la sociologia. Per tant, els coneixements de sociologia i antropologia del crític són ara molt rellevants.
(S’esmenta la distinció, i alhora la necessària coordinació, entre crítica d’art i el bon periodisme cultural: el treball de Teresa Sesé, Montse Frisach, Maria Palau, Roberta Bosco, etc. Però seguim amb el debat... A més del temps, la calor també apreta a la sala. L’Alvar porta un ventilador. Gràcies! No sé si funciona gaire bé, però cal una mica d’aire. Potser si obrim la porta i les finestres entrarà corrent de fora...)
AS: Les corrents crítiques nord-americanes o franceses són necessàries per a qualsevol pensament crític sobre l’art. Per exemple, la revista October s’havia de conèixer perquè establia una espècie de dictadura. El pes dels textos que escrivia la Rosalind Krauss era molt important...
MB: França i Estats Units van guanyar importància perquè van començar no només a fer crítica, sinó també a pensar des de molt aviat la pròpia crítica. I ho van fer des de l’àmbit acadèmic.
JMM: El que caracteritza sortosament la cultura contemporània es la “mosaic culture”, com diu l’Abraham Moles. Ara sabem parcel·les de coneixement, però hi ha vasos comunicants, tot s’expandeix: no cal anar a llegir la Rosalind Krauss a la revista October, perquè el que hi deia m’ha arribat per d’altres vies. Aquest és el costat maco de la globalització...
(Recordo que aquest tema relliga amb l’anterior debat de l’Artiga nº 25, sobre la relació entre el panorama internacional i el local, sobre els mecanismes i estratègies per internacionalitzar allò propi... ¿també caldria que les institucions recolzessin la internacionalització de la crítica local, com deia l’Oriol Fontdevila sobre el recolzament als artistes per part de les institucions? Mancarien, en aquest cas, premis i beques de recerca)
JMM: I sobre la nostra tradició crítica... home, és força llastimosa! I això que jo he estudiat el Sebastià Gasch, un crític extraordinari. Però no tenia mètode. Durant els quaranta anys de franquisme, els crítics no tenien accés a l’exterior.
MB: Sí, però també és cert que portem molt malament el redescobriment del nostre llegat: el Gasch, l’Alexandre Cirici del qual parlàvem al dinar, el Manel Clot, que és dels ‘80 i ‘90 i que s’ha recuperat gràcies a l’exposició de la Capella. El problema és que artistes nascuts als ‘80 no coneixen el Manel Clot. D’això, en som tots responsables, perquè no fem el traspàs de coneixement entre generacions.
JMM: És veritat, no hi ha llibres que recullin els textos d’aquests crítics. També hi havia el José Luis Brea, per exemple, que va obrir molts camps. I molts artistes, de fet, no es poden entendre sense la col·laboració i el discurs fet pels crítics.
AS: El Brea sí que té un cos teòric, una formulació, un plantejament, de vegades nihilista i una mica críptic. Però va morir i gairebé no se’n parla. Insisteixo, d’altra banda, que el pes de la crítica que algú feia sobre un artista era abans molt gran: el Calvo Serraller amb Barceló, per exemple, o la polèmica entre la Victòria Combalía i el jove Jaume Plensa... ¿s’ha perdut aquest pes del crític en la valoració d’una obra, d’un artista?
JMM: El Paco Calvo és l’exemple més perniciós d’aquesta pràctica. Ara el crític ja no té aquesta incidència, perquè el sistema artístic ha canviat. Sobre això, hi ha una obra de l’Antoni Muntadas que assenyala quins són els agents artístics d’una època. I ara segur que serien uns altres agents. De totes maneres, jo celebro que el crític hagi perdut aquest pes.
(Cerco diligentment l’obra esmentada: es tracta de Between the Frames: The Forum de l’Antoni Muntadas, adquirida pel MACBA el 2010)
AS: I llavors, com a agents culturals, quina relació hi ha entre el comissari i el crític? Gairebé tots els crítics fan de comissaris. Són dues formes de pràctica artística?
FP: D’entrada, l’estil d’una crítica pot ser artístic.
MB: A més, els àmbits d’actuació d’un crític s’han diversificat: l’escriptura, una exposició, un catàleg, un blog...
XB: El comissariat i la crítica d’art són “suplement originari” de l’obra, com diria el Derrida. És a dir: l’obra ja sempre implica, necessàriament, el comissariat i el discurs crític. La contaminació entre aquestes pràctiques és avui essencial.
Antoni Salcedo ja va mirant el rellotge. Vol acabar recomanant un web de crítica d’art que ens ha deixat a tots parats: www.universes-in-universe.org.Gràcies! I també vol preguntant-nos, com a conclusió, quin sentit té finalment fer crítica d’art...
Però deixarem que els lectors treguin les seves pròpies conclusions a partir d’aquest relat. Segur que no trobaran en aquestes pàgines tot el que busquen, com tampoc haurem respost totalment a aquella senyora de Salou que preguntava què és la crítica d’art, ni tampoc a aquell nen que preguntava què es l’art. El pensament crític és sempre inacabat, infinititzador... Són gairebé les set i ja no fa tanta calor, ha baixat el sol, però el cel segueix tot blau, lluminós, potser més clar fins i tot que abans de començar el debat.
