La programació portada a terme durant els anys 2012-2013 al CA Tarragona Centre d'Art, a càrrec de Cristian Añó, Cèlia del Diego i Jordi Ribas, és guardonada amb el premi ACCA 2013 a Espais de Producció i Creació; per la tasca exemplar en mediació i per haver assenyalat envers la formació d'un nou paradigma de centre d'art, basat en aplicar l'experimentació en la interrelació entre la creació artística i la ciutadania.
A continuació, el text amb el qual Oriol Fontdevila presetà els premiats durant la cerimònia celebrada el passat 26 de març de 2014 a l'auditori del Museu d'Art Contemporani de Barcelona.
«Aquesta nit he tingut l'honor de glossar el premi ACCA 2013 a Espais de Producció i Creació que s'ha atorgat al Centre d'Art de Tarragona:
Catalunya tenia un pla, la Xarxa de Centres d’Arts Visuals. Encara a dia d’avui, si us arribeu fins a les capitals de província o a alguna ciutat d’interior en trobareu les restes. En alguns casos es tracta literalment de les ruïnes. En d’altres, podem dir que els centres es mantenen talment com si fossin reserves amb espècies protegides: els centres d’art s’han convertit en una mena de museus a l’aire lliure des d’on actors i actrius s’esmercen per escenificar el què en un moment determinat es va projectar com a la política cultural més progressista que Catalunya ha tingut mai en relació a les arts visuals. Es dirà que els centres d’art encara existeixen, així com la xarxa que els havia d’articular, però en realitat no queden més que les ombres del que hauria d’haver estat.
La Xarxa de Centres d’Arts Visuals de Catalunya aspirava a replantejar el vincle que l’art manté amb la societat. Els centres es van formar en base a la interlocució amb el teixit d’artistes, mediadors i productors culturals de diferents localitats del territori. Així mateix, es va posar l’accent en discursos que, de cop i volta, fins i tot ja ens sembla que pertanyin a una altra època, com són el de la proximitat, la intervenció de l’art en el marc local, la interacció social, l’educació artística, la mediació amb la cultura de base, la negociació amb els moviments socials, el treball col·laboratiu, el decreixement cultural, la sostenibilitat.
El Centre d’Art de Tarragona va ser l’últim que es va formar i fins i tot potser ja es disposava de més maduresa. El seu pla director es va coure a foc lent, definint-se per mitjà d’un procés de diàleg amb les institucions i productors del territori. Així mateix, l’inici de la seva activitat va comptar amb la col·laboració de diferents grups, amb la finalitat de desenvolupar-se la seva programació com un treball en xarxa amb persones del Camp de Tarragona. La declaració d’intencions era clara: el centre d’art havia de ser una eina per a la catalització cultural, de diàleg amb el context i amb capacitació innovadora. És així com per fi semblava donar-se l’esquena a la idea d’un art amb apetències d’elit o d’un art subjecte a la cultura d’aparador; i així mateix es deixaven enrere els models d’institució pública imperants, al servei d'agendes polítiques opaques i als interessos de mercat.
Però finalment no ha estat així. Dos anys després de l’entrada en funcionament del centre i d’una programació que ha estat exemplar, l’equip format per la Cèlia del Diego, el Jordi Ribas i el Cristian Añó ha vist com el seu contracte no es renovava. Sense que, ni tan sols, les institucions públiques responsables hagin tingut la decència de procedir per mitjà d’una avaluació i per mitjà de la consideració d’uns indicadors que, almenys, fossin útils per explicitar el canvi de rumb que encara a dia d’avui es preveu que tingui el centre.
Ha arribat, doncs, el moment de lamentar-se, el moment d’aquesta entrega de Premis de l’Associació de Crítics d’Art de Catalunya 2014 en el que no hi ha res a celebrar. El premi a Espais de Creació i de Producció és, evidentment, el reconeixement a una feina que ha estat impecable. Però també és el premi a una feina que ha deixat uns resultats incipients. És el premi a un projecte de centre i a un projecte de política cultural que ha avortat prematurament i injustificadament. És un premi, per tant, que també ens ha de fer reflexionar sobre el paper que ha d’adoptar l’Associació de Crítics d’Art en aquest procés que estem vivint de desmantellament de les institucions i polítiques relacionades amb les arts visuals. En tot cas, la política d’atorgar premis post mortem no és una opció satisfactòria i, per tant, això ens exigeix encara trobar uns instruments més eficaços per passar a l’acció en el moment que toca.
Mentrestant, ens quedem amb aquest premi de la vergonya. Però no gens menys amb la voluntat d’agrair a la Cèlia del Diego, el Jordi Ribas i al Cristian Añó el treball que han realitzat, així com per haver-nos mostrat la possibilitat d’un nou model de centre d’art molt més sostenible, molt més contextual i amb capacitat de regenerar l’ecosistema cultural. La Cèlia, el Jordi i el Cristian ens han deixat amb tota una lliçó que inicialment semblava que seria més fàcil d’aprendre. No ha estat així. Però amb l’atorgament d’aquest premi l’Associació de Crítics d’Art tampoc no creu que hagi arribat el moment de passar pàgina. Moltes gràcies per la feina feta.»
