Si bé és cert que els límits i la definició de la cultura visual són imprecisos; podríem dir, de forma molt general, que la cultura visual comprèn l'estudi interdisciplinar de tot allò que conforma el camp d'imatges que ens aporta el nostre entorn ambiental i cultural. Però, com ens diu Nicholas Mirzoef, es tracta d'analitzar les imatges més des del punt de vista del consumidor que des del productor. El ja immens camp de les imatges s'ha ampliat d'una manera gairebé infinita amb l'entrada en la quotidianitat del món virtual, fet que dificulta i complica a la vegada l'estudi de les imatges, la seva procedència i la seva autenticitat.
Però ens podem preguntar, si les imatges sempre han estat presents a la nostra vida, ¿com és que en els darrers anys han assolit una importància tan gran, tal com es pot comprovar en l'àmplia bibliografia existent al respecte i els debats i els simposis que al seu voltant s'han fet arreu del món? Assenyala Simon Marchan Fiz que la reflexió sobre aquest assumpte va néixer fa unes quatre dècades al centre d’Europa sota el nom de comunicació visual i als Estats Units amb el nom d’estudis visuals. Uns estudis que varen néixer per la necessitat de «legitimar» artísticament els nous mitjans d'expressió de la cultura popular en les societats desenvolupades.
Aquesta «legitimació» ha generat un conflicte amb la història de l’art, que voldríem comentar. En aquesta nova concepció, l'art es pot entendre com un component més de la cultura visual, però aquí no radica el problema, perquè això constitueix una obvietat, la qüestió és que no tot el que s'entén o s’integra en la cultura visual és art.
En aquest sentit, el concepte d'història de l'art que estudia i analitza les obres d'art en el seu context històric amplia el seu camp d'investigació cap a les formes de veure, és a dir, entre el subjecte que mira i la imatge; en síntesi, en la manera de visualitzar l'existència, un fet en el qual les TIC exerceixen un paper fonamental; tal com diu Paul Virilio, ens aporten una visibilitat sense cap trobada cara a cara.
Parlem d'un món en el qual els intercanvis mediàtics són globals, en el qual en qualsevol lloc del món es pot rebre informació visual; amb la qual cosa cada dia augmenta la hibridació cultural i es produeixen canvis en les identitats.
Per tant, hem de tenir en compte quina és la situació que vivim i quin paper juga l'art en una societat en la qual els metarelats han anat perdent la seva autoritat, entre ells el de la història de l'art.
Donada la complexitat del tema, voldríem destacar dues posicions diferenciades de reconeguts especialistes. D'una banda, Rosalind Krauss i Hal Foster que estan en contra d'aquests estudis i del seu caràcter interdisciplinar que fa que l'historiador perdi la seves destreses i caigui en la imperícia. Més tard, Hal Foster remarcaria que no es pot dominar la interdisciplinarietat sense dominar prèviament una disciplina, perquè això implicaria caure en un eclecticisme i en una indefinició que l'allunyaria del camp específic de la història de l'art.
D'altra banda, W.J.T. Mitchel critica la posició assumida per Rosalind Krauss i Hal Foster, perquè confonen la interdisciplinarietat amb la no-disciplina, a la vegada que obliguen a tornar als antics paradigmes del judici per donar legitimitat a les noves configuracions interdisciplinars. Aquesta posició a l'Estat espanyol fou assumida i defensada per Jose Luis Brea.
Cal, per acabar, citar Bieke Bal, que entén la cultura visual com una disciplina o com una col·laboració interdisciplinar entre disciplines. Per tant, no hem d'entendre que ha de substituir la història de l'art, sinó que el seu paper és el d'analitzar críticament les unions i articulacions de la cultura visual, sense distincions entre cultura popular i alta cultura, cosa que ens aporta una nova manera d’apropar-nos a l'obra d’art i de renovar la història de l'art.
