Recorden la dita que afirma que els cansats fan la feina? No sé si Albert Macaya es cansa molt, però no para de fer feina. Fa classes a la Universitat Rovira i Virgili i al llarg de vint anys ha col·laborat en moltes iniciatives d’estudi i de difusió de l’art contemporani: exposicions, consells assessors de l’Ajuntament i del Centre de Lectura de Reus, jurats, publicacions, grups de recerca, conferències, articles, debats, etc. Se’l pot veure sovint amb els seus dos petits fills de la mà per galeries i exposicions. I ara mateix és un dels puntals de la recuperació del programa d’exposicions del Centre de Lectura. Conegut dels nostres lectors per les seves col·laboracions i crítiques.
Si l’hem de definir, com a primer adjectiu posaríem que és artista. No sabríem dir si per a ell és la seva activitat principal, però és on se’ns apareix amb la suma de totes les capacitats i vivències, passa per sobre d’elles i sempre encanta i sorprèn l’espectador amb habilitat i subtilesa. «La sutileza puede sublimar lo banal» diu Maite Martín, la cantadora de flamenc. Sembla dit expressament per les obres d’Albert Macaya. Aparentment senzilles, subtilment complexes, tècnicament impecables.
Acostuma a treballar en pintura, escultura i dibuix sobre imatges de la natura: arbres, plantes, figures humanes o animals. Interrelaciona els elements i crea figures amb fulles, arquitectures amb branques, dibuixos amb ombres i formes amb estructures lleugeres. Tot sembla molt fràgil i efímer, però en el fons no ho és tant com aparenta, només cal desitjar-ho i les obres delicades es poden preparar per ser definitives i durables.
La darrera exposició a la Galeria Antoni Pinyol porta per títol «Troposferes» i per aquesta ocasió ha creat uns espais delimitats amb fulls de paper vegetal translúcid que configuren una mena de laberint dins la galeria. Ha retallat aquests papers amb formes d’arrels, branques i fulles que queden dibuixades en negatiu; l’espai buit és un dibuix que en molts moments s’omple amb les imatges dinàmiques i canviants de l’ambient: la llum, les parets, les finestres, el carrer, la sala o el públic. L’artista ho defineix com «espais provisionals, mutables, on habitar mentalment».
