Transcomunicación Instrumental és un assaig expositiu centrat en els canals oberts de comunicació, els espais ocults i el rol actiu de l'espectador que, més enllà del desig o la desil·lusió, de la certesa o la confusió, o del misteri i el coneixement, generen un estat d'expectativa tensa i de posició extrema sobre les connexions espacials i les seves arquitectures. És a dir, una creença o experiència d'una realitat percebuda -tant l'espai com l'arquitectura- com una cosa essencial des de l'ús de la física i la tecnologia, a través d'un treball tècnic fet per l'home.
En aquest sentit, la proposta parteix directament del terme Transcomunicación Instrumental, una pràctica que es va descobrir i es va desenvolupar durant la dècada dels seixanta fins a l'actualitat, la qual consisteix a establir un procés de comunicació - presumptament- amb l'origen al més enllà, mitjançant dispositius electrònics com ràdios, gravadores, càmeres de vídeo, etc. Uns exercicis visionaris que tracten de generar teories científiques sobre un suposat "món subterrani" enfrontant el coneixement racional i lògic amb un altre d'origen incert i imprecís.
Un punt de partida, el de la relació paranormal i els fenòmens aparicionistes, que suposa per a Carlos Valverde (Càceres, 1987) un projecte específic per a la Capella de Sant Roc que, a partir de diferents processos oberts de comunicació, s'apropia de l'espai expositiu per plantejar una conquesta de la seva arquitectura. Així, si traslladem -a manera de paral·lelisme- la connexió paranormal a la connexió entre diferents espais mitjançant el joc comunicatiu (una aproximació a les característiques que adquireixen els vasos comunicants de B. Pascal), deixa visible una cosa semblant a un espai passiu i un altre que s'ha d'activar. Per a això, Valverde divideix l'espai expositiu a partir de la construcció d'un mur, on incorpora unes indicacions amb les quals es pot accionar el següent espai: mur-porta-pany-clau. Un entorn amb un alt valor metafòric i poder simbòlic: creuar el llindar perquè la confusió i el misteri s'apoderi, al mateix temps que l'espectador es converteix en usuari del dispositiu.
D'aquesta manera, Transcomunicación instrumental s'articula mitjançant un treball sobre l'estudi del territori i l'espai arquitectònic. Una herència del projecte anomenat ADYTON, una sèrie de treballs que Carlos Valverde investiga des del 2012 i que es desenvolupen a partir d'una arquitectura localitzada i intervinguda en la qual, mitjançant blocs d'estudi com la tecnologia, la representació i el misticisme, aprofundeix en les particularitats del fet escultòric, que afecta allò arquitectònic i les seves audiències . Adyton significa en grec "inaccessible" i, en general, és una de les tres seccions d'un temple egipci, dedicada a la divinitat del propi temple, i, per tant, recupera aquesta idea de cambra cuirassada o sarcòfag al qual és impossible d'accedir. En definitiva, Transcomunicación instrumental és un procés en què l'interessant no es troba en el contingut de cada seqüència, sinó en les el·lipsis que queden a l'aire, entre un espai i un altre, on trobem el sentit final del conjunt: un sistema obert i interconnectat entre audiència i territori espacial.
